Van assistir-hi:
- Rafa ( De Veí a Veí)
- Ramon Noró (Arrels Fundació)
- Marta Olaria (Arrels Fundació)
- Albert Ferris (CAPS, Centre d’Anàlisi i Progràmes Sanitàris i membre del Consell de Salut de l’Eixample).
- Maite, Carmen, Joaquim, Fernando, José, Sebastián, Enric i més persones que es van incorporar més tard.
Presentació de dades sociodemogràfiques del barri (Maite).
Les estadístiques mostren un barri densament poblat, amb més de la meitat d’habitants en edat laboral (58,8% entre 25-64 anys). La taxa d’atur al barri seria aproximadament de 16% tenint en compte dades de l’EPA 4rt trimestre 2013, el conjunt de Barcelona té el 21% i el districte de l’Eixample està sobre el 19%
El comerç és l’activitat principal, seguida pels serveis. Un alt índex de veïns amb estudis superiors (31 %) suggereix professionals en actiu. Per altra banda l’assentament d’estrangers segons el servei d’estadística de l’Ajuntament està sobre 19,6%. Majoritàriament són en primer lloc europeus (italians, francesos, alemanys i anglesos), segons llatinoamericans (Equador, Bolívia,Perú…) i en tercer lloc asiàtics, xinesos, pakistanesos, filipins…).
En correspondència amb la bona salut econòmica d’aquest sectors el preu de l’habitatge al barri és superior a la mitjana. En comptes la renda familiar resulta “mitjana baixa” i inferior a la mitjana de la ciutat i de l’Eixample (94,8 Sant Antoni, 110 resta de l’Eixample).
D’on ve aquesta aparent contradicció entre atur inferior i renda també inferior? Podem especular en què hi hagi sectors precaritzats que no apareixen a les estadístiques oficials. O que la població envellida que no està en edat laboral té situacions molt precàries.
En aquest sentit és rellevant constatar l’envelliment de la població del barri, un dels més alts de Barcelona: Concretament les persones més grans de 65 anys (dels quals un 58,4% té més de 75 anys) son el 22.8% del total, amb problesmes de salut, movilitat i autonomia, depenents d’un sistema de pensions que en alguns casos no permeten una vida digna.
Sectors en situació de precarietat
Distingim, en funció del seu potencial futur, dos grans grups per als que calen mesures diferenciades:
- Reversibles: Aturats i precaris amb capacitat laboral i de millora ocupacional (majoritàriament joves, natius i immigrants).
- Irreversibles: Persones grans, malalts crònics…
Graus
La web de l’Ajuntament cataloga els següents “Àmbits principals en poden produir-se dinàmiques d’exclusió i factors principals que operen en cadascun d’ells: Econòmic: relativa; Sociosanitari: vellesa fràgil, discapacitat, malalties de risc social. Laboral: atur, precarietat. Relacional: debilitat de les xarxes familiars i comunitàries. Residencial: habitatge inaccessible, sense llar, assentament informal. Ciutadania: feblesa en l’exercici de dretscívics i polítics. Formatiu: , nivell formatiu insuficient. Cultural: analfabetisme digital, desigualtat en l’accés al capital cultural.
Uns i altres poden trobar-se actualment en situació de vulnerabilitat. Prenent com a factor de major desprotecció la pèrdua de l’habitatge, podem trobar:
- Veïns amb casa pròpia pero ingressos insuficients per al seu manteniment, on hi hauria moltes vídues o pensionistes.
- Veïns sense llar pròpia, en règim de lloguer o hpotecari , amb risc de pèrdre-la.
- Veïns sense llar
Arrels Fundació:
Perquè hi ha persones sense llar? Des de les institucions europees s’identifiquen 5 causes:
- La macroeconomia (crisis, distribució dels recursos,…)
- Qüestions legals (polítiques immigratòries,…)
- Les respostes que dóna un país al fenómen (desde la presó a Hungria a la gent que pidola fins a polítiques d’inclusió avaçades a llocs com Escòcia)
- Les circumstàncies personals (malalties, atur,…)
- Xarxa de relacions de la persona
El procés que porta a un a persona a perdre la seva llar i viure al carrer és un procés normalment llarg de deteriorament de la situació personal. Per exemple quan una família és desnonada no va directament al sense llarisme, sinó que recorre a la xarxa personal per a cobrir la situació. El fenòmen del sense llarisme és un procés molt difíci de revertir i tan llarga o més com és la caiguda és la sortida.
Per a la gent que està sense llar de manera cronificada els albergs no són una solució. De fet hi estan en contra perquè no donen resposta a la necessitat personal. Cal tractar els afectats pel sense llarisme com a persones en ple exercici dels seus drets personals. Cal tractar el fenòmen desde la vessant personal fent-ne protagonistes a les persones sense llar. Facilitar-los un pis (preferiblement per ells sols) i dotar-los de recursos personals complementaris és la via, però manquen recursos especialitzats. Especialment perquè a les situacions més cronificades hi ha una prevalència de malalties mentals al voltant del 50%.
La gestió de l’atenció contra l’exclusió social ha estat en alguns casos externalitzada i per exemple empreses del Sr. Florentino Pérez o dedicades a les contractes d’escombraries s’han adjudicat aquesta gestió externalitzada per part de l’Ajuntament.
Actualment a Barcelona hi ha unes 900 persones sense llar de les quals 300 tenen una situació cronificada. Barcelona aglutina tota l’atenció de l’àrea metroplitana. (En aquest sentit altres ciutats de Catalunya tenen dèficits assistencials molt més greus).
Arrels se centra en el fenòmen del sense llarisme cronificat i que porta més temps al carrer i per tant més difícil d’atendre. Actualment atén a unes 170 persones. Cal tenir en compte que el perfil de gent atesa requereix segurament d’una atenció per a la resta de la vida. Cal tenir en compte el deteriorament físic que suposa viure al carrer: 20 anys menys d’esperança de vida.
Cada vegada hi ha més joves entre els sense llar i la principal causa del fenòmen és la immigració sense papers. Destaca que la proporció de dones es només un 10-15 %. Entre les possibles explicacions davant aquest fet es troba la capacitat de les dones de recórrer més facilment a la seva xarxa de relacions i d’aguantar situacions de precarietat extrema, la major prevalència de certes malaties mentals en homes o directament la invisibilitat del fenòmen ja que els dones sense llar tendeixen a triar llocs molt més dicrets per evitar la violència contra elles.
De Veí a veí.
Sant Antoni és un barri molt dens (38.000 habitants en un quilòmentre quadrat). Per la seva renda intermitja, a mig camí entre zones més privilegiades i les que menys, permet trobar gent que necesita ajuda i gent que pot ajudar.
Actualment l’atenció s’ha centralitzat en un macrocentre de distribució d’ajuda a la zona del Hospital Clínic que ha deshumanitzat el tracte i obliga a la gent a desplaçaments que moltes vegades no poden fer.
De Veí a veí vol ser complementari dels serveis socials i treballen en col·laboració amb ells. Treballen la vessant subjectiva i qualitativa, fent èmfasi en la especificitat de cada cas i el tracte personalitzat i domiciliari. Atenen principalment famílies, ja que la gent gran té serveis específics que funciones prou bé. Volen restringir-se a l’àmbit del barri de Sant Antoni. En el seu cas les ajudes públiques son molt petites respecte els 44.000 euros gestionats.
Actualment atenen a unes 150 persones i son una trentena de voluntaris (arriben fins al centenar en moments puntuals).Van començar facilitant alimentació fresca. Han incorporat productes de neteja i higiene íntima. Faciliten material en préstec (estufes, cotxets de nadó,…). Aviat començaran també a distribuir menjar en sec.
Tenen campanyes com el carretó solidari o els Reis Macos, que han estat un èxit i que compten amb l’ajuda dels comerços del barri.
Propostes:
Es proposen entre tots els participants al final de la sessió una sèrie de mesures:
- Cal dimensionar l’atenció a escala de barri, definint els serveis d’una manera més comunitària i de barri que compti amb la xarxa veïnal.
- Caldria fer un inventari d’oportunitats (edificis buits,…)
- Introduïr clàusules socials en els projectes urbanístics de l’Ajuntament així com en les concessions municipals.
- Fer que en l’atenció contra l’exclusió les persones afectades formin part de la solució (per exemple creant un consell assessor de les persones que han estat sense sostre per a aportar la seva experiència)
- Cal més personal i menys rotació laboral (els serveis socials tenen una rotació del 90 %, el què fa que es perdi la feina en guanyar-se la confiança que requereixen aquest tipus de serveis).
- Aplicar sistemes d’avaluació dels serveis independents i que se centrin en els resultats (qualitatiu) i no només en mesures quantitatives que tendeixen a justificar la bonança de la gestió concedida.
- Inmediat allotjament i alimentació de totes les persones sense llar, a l’espera d’opcions específiques com:
- Moratoria en l’execució d’hipoteques bancàries. Intervenció municipal per a la renegociació del deute.
- Intervenció municipal en el pagament i gestió de lloguers a petits propietaris.
- Creació y gestión municipal d’una borsa d’habitatges buits propietat dels bancs, immobiliàries, ….
- Oferta/Garantia municipal en la gestió de lloguers de pisos a petis propietaris.
- Estudi de les situacions de persones amb habitatge però sense recursos.
- Contractació, sense mediació ni subcontractes dels serveis comunitaris incloent en els equips a persones (professionals o en pràctiques) en situació de risc.
- Ajuda a la creació de cooperatives de neteja, rehabilitació, sastreria, taller imformàtics….
- Rellançar i ampliar Barcelona Activa (cursos de formació ocupacional i estratègics, com els relatiua a l’atenció de depenents).
- Fomentar la borsa d’intercanvi de serveis: Informátca, anglès, fontaneria….
- Més ajudes a les famílies monoparentals
