Què estem fent a Sant Antoni pel dret a l’habitatge?

Al barri de Sant Antoni estem vivint una pressió immobiliària molt forta, amb la conseqüent expulsió del veïnat: els preus pugen i el veïnat de tota la vida no pot permetre’s seguir visquen al seu barri. Davant d’aquesta situació, Sant Antoni està responent tant des del teixit veïnal com des de la institució, per fer front a l’especulació immobiliària i poder preservar el dret a residir al barri.

La qüestió de l’habitatge té unes dimensions que van més enllà de les competències d’un Ajuntament. Sabem que hem de seguir pressionant a la Generalitat i a l’Estat perquè marquin uns topalls legals per als preus dels lloguers –com ja es fa a Berlín o París-. Sabem que hem de seguir lluitant per modificar la Llei estatal del PP d’Arrendaments Urbans (LAU), que amb l’excusa de “flexibilitzar” el parc de lloguer, ha deixat els inquilins en una situació de més precarietat i inestabilitat habitacional.

I mentre continuem instant a les administracions competents a legislar a favor del dret a l’habitatge, des del Barcelona en Comú i l’equip de consellers i conselleres del Districte de l’Eixample estem traçant actuacions –treballades conjuntament amb el veïnat i les entitats del barri- i aprovant mesures per fer front a la vulneració d’un dret fonamental com és l’habitatge.


Què estem fent a Sant Antoni pel dret a l’habitatge?


1. Posem fre als habitatges turístics
Amb el PEUAT (el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics), al barri de Sant Antoni no podrà augmentar el nombre d’allotjaments turístics, i en la major part del barri hi haurà d’haver un decreixement (si en tanca un, no en podrà obrir un de nou). +info

2. Regulem els comerços turístics
Amb el nou Mercat prevèiem un augment dels comerços turístics. Hem fet una suspensió de llicències al voltant del mercat per poder evitar la proliferació d’activitats d’oci i restauració, així com  d’establiments turístics. +info

3. Pla d’Usos de Sant Antoni
Elaborarem un Pla d’Usos, de manera participativa, que ens permeti evitar la gentrificació al barri: la proliferació de bars i restaurants (monocultiu comercial), i la turistificació (una de les causes de l’augment dels lloguers). +info

4. Solars per a habitatge públic
Hem congelat administrativament 10 solars de l’Eixample per estudiar-ne la possibilitat d’adquirir-los per construir, entre d’altres, habitatge públic. Al barri són un al costat de l’EBM Tres Tombs, i l’altre és el solar de l’antic Teatre Talia. +info

5. Augmentem les ajudes
Donem ajudes del 75% de l’IBI per a persones amb pocs recursos, condicionem les ajudes a rehabilitació a que la propietat no augmenti el preu del lloguer, i ajudem  petits propietaris de pisos buits perquè els lloguin amb garanties a través de l’Ajuntament. +info

6. 18.500 pisos públics nous a Barcelona
Gràcies al Pla d’Habitatge passarem de construir 200 pisos de lloguer social a l’any, a construir-ne 1.000 a l’any. A més, estem fent un cens de pisos buits a la ciutat, per poder-los adquirir i rehabilitar. +info

7. Reclamem una regulació dels preus del lloguer i modificar la LAU!
Hem aconseguit que la Generalitat publiqui un índex de preus de lloguer, però ara necessitem una llei que faci aquest índex vinculant i ens permeti posar topalls màxims als preus dels lloguers, com ja fan París o Berlín.Exigim a l’Estat que ho reguli i modifiqui la LAU (Llei d’Arrendaments Urbans) per allargar els contractes de lloguer. +info

Cures, xarxes i valors… en un desallotjament il·legal a Sant Antoni

Des que sóc Consellera de Districte de l’Eixample, fa un any i mig, he assistit “amb barret” de consellera a l’aturada de desnonaments, que canvia una mica de quan hi vas com a veïna. Però a Sant Antoni no havia hagut d’anar mai a un desallotjament dut a terme per Desokupa o alguna d’aquestes empreses que, de manera extra-judicial i utilitzant la força i la intimidació, fan fora de casa a persones.

Aquest matí estava acabant d’escriure la declaració que presentarem al proper Plenari del Districte de l’Eixample en motiu del 8 de març (coses de la política institucional). Estava escrivint un paràgraf que parlava de cures, de xarxes, de valors… De tot allò del que ara ens costa molt poc parlar, però que costa més aplicar o reconèixer (i és que no és fàcil).

Mentre escrivia aquest paràgraf he rebut una trucada d’un veí alertant-me que hi havia uns “matons” al Carrer Borrell just per sota del mercat. Després de la seva trucada, han vingut missatges de Telegram, Whatsapp, DMs a Twitter i unes quantes trucades més. “Mira, això són xarxes, cures i valors” he pensat. “Ara vinc”, he respost.

Ha anat arribant gent per donar suport. N’he conegut alguns i algunes, del barri o de barris veïns. A algun li havia fet de monitora a l’esplai del barri fa més d’una dècada, amb altres vam coincidir ahir a la tarda en una reunió sobre el futur de Sant Antoni, d’altres no sabien què passava però preguntaven “¿Van a echar a alguien de casa? Hacéis bién estando aquí, pues”.

“Això també són xarxes i cura”, seguia pensant jo.

Els matons han marxat al veure que la resposta veïnal era cada vegada més nombrosa i que venia l’Ajuntament, i el rebombori ha acabat sense incidents en poques hores. Els seus mètodes intimidatoris no han funcionat, han quedat desactivats davant la ràpida congregació veïnal. Aquestes empreses són una de les cares dels voltors que ens fan fora del barri (entre d’altres). I avui s’han trobat amb l’altra cara, la de la solidaritat, la xarxa i el suport mutu entre veïns.

De vegades no és fàcil dur els dos barrets –de veïna i d’Ajuntament-. Avui, per sort, ha estat un dels dies en que corrobores que val la pena tant d’esforç i el desdoblament de barrets, perquè la resposta del barri està a l’alçada de les cures, les xarxes i els valors que, d’aquí uns dies, llegiré en veu alta parlant del Dia de la Dona a un Ple de Districte.

Eulàlia Corbella Cervelló
Consellera de Districte de l’Eixample
Barri de Sant Antoni Continua la lectura de Cures, xarxes i valors… en un desallotjament il·legal a Sant Antoni

Recorregut històric pel Sant Antoni feminista

La ruta té per objectiu mostrar un conjunt de dones heterogènies però que alhora destaquen per la seva implicació en la vida política, cultural i social del seu temps. Constitueixen, per tant, referents per dones d’avui. Les diferents ideologies i vessants biogràfics fan possible que dones diverses de l’actualitat puguin emmirallar-se en aquestes dones del passat, veïnes també que cal recuperar per constatar que el que podem fer avui és continuar lluites i desitjos que van fer altres ahir. Es tracta de feminitzar el barri, la ciutat, el món, per a fer-lo més habitable per a totes i tots.


Club Femení i d’Esports de Barcelona

Creat a la tardor de 1928. Va ser el primer centre esportiu exclusivament femení del país i de l’estat espanyol. El seu objectiu era la formació integral de la dona de classe baixa-mitja. Les fundadores van ser dones intel·lectuals i polítiques, entre les quals destaquen Enriqueta Sèculi, Rosa Arquimbau, Teresa i Josefina Torrens, o Anna Maria Martínez Sagi. L’any 1932 l’alcalde Aiguader i el president de la Generalitat, Francesc Macià, van fer l’acte d’inauguració.
Era un lloc de trobada per a dones que, a més de promocionar la bona salut física a través de l’esport també donaven èmfasi a la promoció de la cultura i la política femenina.
Amb la guerra civil i la posterior victòria dels franquistes, el Club Femení i d’esports va desaparèixer.

Continua la lectura de Recorregut històric pel Sant Antoni feminista

Resum Jornada Educació Guanyem Sant Antoni 29 de gener 2015

Quin ha de ser l’objectiu de l’educació? Assolir l’excel·lència educativa i la equitat amb especial atenció a la diversitat per tal de garantir el dret a l’educació per a tothom.

Què pot fer l’Ajuntament de Barcelona?  Quines son les seves competències?

Barcelona és l’únic municipi de tot l’Estat que té àmplies competències en educació ja que la carta municipal crea el Consorci d’Educació de Barcelona on l’ajuntament té el 40 % del pes, exercint competències sobre la gestió de l’educació infantil, idiomes, artístic, formació d’adults, formació professional, educació esportiva i de lleure, a més de tenir funcions delegades en la programació en l’educació primària i secundària.

Per tant en matèria educativa l’Ajuntament de Barcelona té molt a dir i pot canviar coses.

La primera escola d’educació primaria que es va fer al barri va estar L’Escola Pia.  Hi ha una escola bressol pùblica que oferta cada any 73 plaçes en front de 894 nens/nes que hi ha al barri de 0 a 3 anys i que s’han de repartir entre la resta de 10 escoles bressol privades . Jo diria que efectivament hi ha 6 escoles de Primaria, cinc d’elles privades de l’església concertades : Griselda-Escoles Pies-, Maria Auxiliadora, Sagrat Cor, Salesians Sant Josep i Sant Francesc d’Assis i una pública Ferrans Sunyer que oferta 50 places per nens /-nes, si volen anar a un altre escola de primaria pública han de sortir del barri cap l’Eixample, Raval i Poble Sec als CEIP: Joan Mirò, Escola del Bosc, Tres Pins, Folch i Torres…i en quant a Secundaria no hi ha cap Institut (IES) pùblic excepte Lluïsa Cura on es fan només el batxillerat i FP , els alumnes de secundaria: ESO i Batxillerat han de marxar a Ernest Lluch, Milà i Fontanals i Escola del Bosc , el curs que ve hi haurà a l’eixample l’institut Viladomat de dues línies només de primer curs. 

El primer que destaca és una gran desproporció entre places públiques i privades concertades a favor de la segona.

Fem un repàs a les principals qüestions:

La zona educativa Sant Antoni – Esquerra de l’Eixample té 130.000 habitants (l’equivalent a la cinquena ciutat de Catalunya i incorpora uns entre 900 i 1000 nens cada any al sistema educatiu. El barri de Sant Antoni compta amb 38.000 habitants. En comptes s’ofereixen 350 places públiques a primària,  a secundària 200 i a bressol la demanada triplica l’oferta. Està clar que hi ha una manca evident d’oferta pública; només una escola pública (50 places P3) en tot el barri davant una àmplia oferta concertada. La crisi econòmica va fent més evident aquest fet i moltes famílies malgrat fer la pre-inscripció a la pública es veuen obligades a entrar a les concertades, on han de satisfer quotes econòmiques que els costen molt d’assumir. D’altres famílies que voldrien fer l’opció de l’escola pública de barri queden fora i han de desplaçar-se lluny de Sant Antoni.

La mala planificació i les retallades han afectat greument al sistema. Per primera vegada anem enrere en educació: En els darrers 4 anys a Catalunya hi ha 3.000 mestres i professors/es menys mentre que el nombre d’alumnes ha crescut en 28.000. A Barcelona la situació és encara pitjor: Hi ha 3.000 alumnes més i 600 mestres i professor/es menys. En un determinat moment no es van construir més escoles preveient una disminució de l’alumnat de P3 i ha estat tot el contrari. Això ha provocat els grups “bolet” i sobre-ratios  a les aules a mesura que s’incrementava l’alumnat nouvingut. De fet, per donar resposta a aquesta demanda creixent s’ha creat una mena d’escola virtual que reparteix els seus alumnes en diferents escoles de l’àrea educativa. En el cas concret del Ferran Sunyer com a d’altres s’ha afegit una nova línia que ha requerit destinar aules com la  de música o psicomotricitat per a encabir aquests alumnes. Això implica no disposar dels espais necessaris  a més de massificació a les aules i els patis. Falta espai al pati a les hores de lleure i han de fer activitats extra escolars llogant espais a l’Aiguajoc.

Les retallades, a més, afecten als serveis que combaten la desigualtat. Per tant trenquen la equitat. Es treuen aules d’inmersió o de reforços a qui més ho necessita. Tenim una escola més desigual, ja que les retallades son molt classistes i afecten més a qui més ho necessita. Significa una pèrdua de equitat, qualitat i integració,  enfrontant a més als diferents col·lectius per qui mereix més l’atenció i els recursos. Al cap i a la fi és una hipoteca a llarg termini. La manca de personal de suport a educació especial fa que es perdi l’atenció personalitzada i que moltes famílies per falta de suport abandonin l’opció de escola d’integració. Això significa un retrocés en el model integrador de l’experiència positiva que suposa.

Les retallades afecten a l’escola en tots els seus àmbits en detriment de l’atenció directa a l’alumnat:

– de personal (mestres, vetlladors, TEI, hores d’EAP, logopedes, treballadores socials, substitucions no cobertes des del primer dia…)

  El tancament d’aules d’acollida o reducció d’hores assignades per aquestes aules que són absolutament necessàries per integrar els alumnes nouvinguts

– De cursos de formació per mestres i personal educatiu

– Subvencions per projectes d’escola

– Eliminació d’algun tipus de beques com les de llibres de text i material…

Un exemple d’això és que al Ferran Sunyer han perdut el projecte d’intercanvi de llengües.

L’educació inclusiva sense recursos no es pot dur a terme. L’educació ha de fer la seva funció inclusiva i equitativa, però s’està perdent l’esforç inclusiu. L’escola concertada té la 6ª hora i la pública no. A més no totes les escoles concertades compleixen de la mateixa manera amb la seva funció pública i  integradora, ja que en la confecció de les àrees educatives, es concentren els col·lectius de nouvinguts en unes i d’altres en queden al marge, imposant quotes voluntàries que fan de filtre per a l’accés.

La LOMCE és una seriosa amenaça, no només pel tema del català sinó per molts d’altres motius: Devalua matèries optatives traient-les de l’expedient curricular, P3 deixa de ser una etapa educativa, la FP torna a ser una opció devaluada on enviar els que no se’n surten.  A més, acaba amb el funcionament democràtic dels centres. La direcció pot prendre les decisions unilateralment. Segrega nens i nenes per la religió, per la llengua, per gènere, per nivells assolits,… En definitiva, és una llei que en lloc de integrar, segrega. Des de l’Ajuntament no es pot canviar però es pot fer esforços per eludir la seva aplicació mitjançant el consorci.

Hi ha una manca integració i transversalitat en el projecte educatiu, de tal manera que falta integració entre els  diferents nivells educatius i una major implicació i complicitat  dels diferents agents socials i econòmics amb els centres educatius.

En el món del lleure també hi ha una disputa entre entitats educatives de voluntariat i les  comercials. De moment les administracións no s’han decantat per cap de les dues i solen repartir les ajudes de manera equitativa. Amb la crisi ha augmentat la demanda de places en educació en el lleure i la pressió sobre les entitats de voluntariat. Aquestes, a més, veuen retallades les ajudes. i tenen dificultats per participar i integrar-se en el procés educatiu dels centres. Des de El cordill, associació que engloba les 5 entitats de lleure no remunerat del barri (3 agrupaments escoltes i 2 esplais) i que impliquen a unes 500 persones del barri,  han detectat la dificultat de treballar en sintonia i col·laboració amb els centres educatius.

Propostes:

Una millor planificació, augmentant l’oferta pública del barri adequant-la a la demanda en totes les etapes educatives: Escoles bressol, primària i secundària. Cal garantir que l’escola Ferran Sunyer disposi del espais necessaris i evitar la massificació.

Revertir les retallades garantint els recursos necessaris als centres per a que puguin dur a terme la seva tasca educativa en les millor condicions i garantir l’equitat.

Vetllar pel efectiu compliment del servei públic en les escoles concertades.

Evitar les rotacions i la manca de recursos humans per les substitucions.

Aturar la LOMCE i en el seu defecte mitigar la seva aplicació i els seus efectes en tots els àmbits més enllà del lingüistic excercint la capacitat i pes decisori de l’Ajuntament en el Consorci d’Educació de Barcelona.

Cal un projecte educatiu de barri que integri els diferents nivells i etapes educatives i els diferents actors, que valoritzi la tasca de cada un d’ells i que impliqui a la resta d’actors  socials del barri. Fer una crida als agents socials i econòmics per implicar-se en l’educació dels nostres fills.Construir un sistema educatiu de barri integrat que s’obri a tots els agents socials. Els centres educatius del barri han de ser l’eix vertebrador d’un projecte educatiu integrador que compti amb la participació de tots els agents i els veïns de Sant Antoni. Cal recuperar la vessant innovadora i de referència educativa de Barcelona.

Resum jornada Guanyem Sant Antoni sobre exclusió social i desigualtat 15 de gener 2015

Van assistir-hi:

  • Rafa ( De Veí a Veí)
  • Ramon Noró (Arrels Fundació)
  • Marta Olaria (Arrels Fundació)
  • Albert Ferris (CAPS, Centre d’Anàlisi i Progràmes Sanitàris i membre del Consell de Salut de l’Eixample).
  • Maite, Carmen, Joaquim, Fernando, José, Sebastián, Enric i més persones que es van incorporar més tard.

Presentació de dades sociodemogràfiques del barri (Maite).

Les estadístiques mostren un barri densament poblat, amb més de la meitat d’habitants en edat laboral (58,8% entre 25-64 anys). La taxa d’atur al barri seria aproximadament de 16% tenint en compte dades de l’EPA 4rt trimestre 2013, el conjunt de Barcelona té el 21% i el districte de l’Eixample està sobre el 19%

El comerç és l’activitat principal, seguida pels serveis. Un alt índex de veïns amb estudis superiors (31 %) suggereix professionals en actiu. Per altra banda l’assentament d’estrangers segons el servei d’estadística de l’Ajuntament està sobre 19,6%. Majoritàriament són en primer lloc europeus (italians, francesos, alemanys i anglesos), segons llatinoamericans (Equador, Bolívia,Perú…) i en tercer lloc asiàtics, xinesos, pakistanesos, filipins…).

En correspondència amb la bona salut econòmica d’aquest sectors el preu de l’habitatge al barri és superior a la mitjana. En comptes la renda familiar resulta “mitjana baixa” i inferior a la mitjana de la ciutat i de l’Eixample (94,8 Sant Antoni, 110 resta de l’Eixample).

D’on ve aquesta aparent contradicció entre atur inferior i renda també inferior? Podem especular en què hi hagi sectors precaritzats que no apareixen a les estadístiques oficials. O que la població envellida que no està en edat laboral té situacions molt precàries.

En aquest sentit és rellevant constatar l’envelliment de la població del barri, un dels més alts de Barcelona: Concretament les persones més grans de 65 anys (dels quals un 58,4% té més de 75 anys) son el 22.8%  del total, amb problesmes de salut,  movilitat i autonomia, depenents d’un sistema de pensions que en alguns casos no permeten una vida digna.

Sectors en situació de precarietat

Distingim, en funció del seu potencial futur, dos grans grups per als que calen mesures diferenciades:

  • Reversibles: Aturats i precaris amb capacitat  laboral i de millora ocupacional (majoritàriament joves, natius i immigrants).
  • Irreversibles: Persones grans, malalts crònics…

Graus

La web de l’Ajuntament cataloga els següents “Àmbits principals en   poden produir-se dinàmiques d’exclusió i factors principals que operen en cadascun d’ells: Econòmic:  relativa; Sociosanitari: vellesa fràgil, discapacitat, malalties de risc social. Laboral: atur, precarietat. Relacional: debilitat de les xarxes familiars i comunitàries. Residencial: habitatge inaccessible, sense llar, assentament informal. Ciutadania: feblesa en l’exercici de dretscívics i polítics.  Formatiu: , nivell formatiu insuficient. Cultural: analfabetisme digital, desigualtat en l’accés al capital cultural.

Uns i altres poden trobar-se actualment en situació de vulnerabilitat. Prenent com a factor de major desprotecció la pèrdua de l’habitatge, podem trobar:

  • Veïns amb casa pròpia pero ingressos insuficients per al seu manteniment, on hi hauria moltes vídues o pensionistes.
  • Veïns sense llar pròpia, en règim de lloguer o hpotecari , amb risc de pèrdre-la.
  • Veïns sense llar

Arrels Fundació:

Perquè hi ha persones sense llar? Des de les institucions europees s’identifiquen 5 causes:

  1. La macroeconomia (crisis, distribució dels recursos,…)
  2. Qüestions legals (polítiques immigratòries,…)
  3. Les respostes que dóna un país al fenómen (desde la presó a Hungria a la gent que pidola fins a polítiques d’inclusió avaçades a llocs com Escòcia)
  4. Les circumstàncies personals (malalties, atur,…)
  5. Xarxa de relacions de la persona

El procés que porta a un a persona a perdre la seva llar i viure al carrer és un procés normalment llarg de deteriorament de la situació personal. Per exemple quan una família és desnonada no va directament al sense llarisme, sinó que recorre a la xarxa personal per a cobrir la situació. El fenòmen del sense llarisme  és un procés molt difíci de revertir  i tan llarga o més  com és la caiguda és la sortida.

Per a la gent que està sense llar de manera cronificada els albergs no són una solució. De fet hi estan en contra perquè no donen resposta a la necessitat personal. Cal tractar els afectats pel sense llarisme com a persones en ple exercici dels seus drets personals. Cal tractar el fenòmen desde la vessant personal fent-ne protagonistes a les persones sense llar. Facilitar-los un pis (preferiblement per ells sols) i dotar-los de recursos personals complementaris és la via, però manquen recursos especialitzats. Especialment perquè a les situacions més cronificades hi ha una prevalència de malalties mentals al voltant del 50%.

La gestió de l’atenció contra l’exclusió social ha estat en alguns casos externalitzada i per exemple empreses del Sr. Florentino Pérez o dedicades a les contractes d’escombraries s’han adjudicat aquesta gestió externalitzada per part de l’Ajuntament.

Actualment a Barcelona hi ha unes 900 persones sense llar de les quals 300 tenen una situació cronificada. Barcelona aglutina tota l’atenció de l’àrea metroplitana. (En aquest sentit altres ciutats de Catalunya tenen dèficits assistencials molt més greus).

Arrels se centra en el fenòmen del sense llarisme cronificat i que porta més temps al carrer i per tant més difícil d’atendre. Actualment atén a unes 170 persones. Cal tenir en compte que el perfil de gent atesa  requereix segurament d’una atenció per a la resta de la vida. Cal tenir en compte el deteriorament físic que suposa viure al carrer:  20 anys menys d’esperança de vida.

Cada vegada hi  ha més joves entre els sense llar i la principal causa del fenòmen és la immigració sense papers. Destaca que la proporció de dones es només un 10-15 %. Entre les possibles explicacions davant aquest fet es troba la capacitat de les dones de recórrer més facilment a la seva xarxa de relacions i d’aguantar situacions de precarietat extrema, la major prevalència de certes malaties mentals en homes o directament la invisibilitat del fenòmen ja que els dones sense llar tendeixen a triar llocs molt més dicrets per evitar la violència contra elles.

De Veí a veí.

Sant Antoni és un barri molt dens (38.000 habitants en un quilòmentre quadrat). Per la seva renda intermitja, a mig camí entre zones més privilegiades i les que menys, permet trobar gent que necesita ajuda i gent que pot ajudar.

Actualment l’atenció s’ha centralitzat en un macrocentre de distribució d’ajuda a la zona del Hospital Clínic que ha deshumanitzat el tracte  i obliga a la gent a desplaçaments que moltes vegades no poden fer.

De Veí a veí vol ser complementari dels serveis socials i treballen en col·laboració amb ells. Treballen la vessant subjectiva i qualitativa, fent èmfasi en la especificitat de cada cas i el tracte personalitzat i domiciliari. Atenen principalment famílies, ja que la gent gran té serveis específics que funciones prou bé. Volen restringir-se a l’àmbit del barri de Sant Antoni. En el seu cas les ajudes públiques son molt petites respecte els 44.000 euros gestionats.

Actualment atenen a unes 150 persones i son una trentena de voluntaris (arriben fins al centenar en moments puntuals).Van començar facilitant alimentació fresca. Han incorporat productes de neteja i higiene íntima. Faciliten  material en préstec (estufes, cotxets de nadó,…). Aviat començaran també a distribuir menjar en sec.

Tenen campanyes com el carretó solidari o  els Reis Macos, que han estat un èxit i que compten amb l’ajuda dels comerços del barri.

Propostes:

Es proposen entre tots els participants al final de la sessió una sèrie de mesures:

  • Cal dimensionar l’atenció a escala de barri, definint els serveis d’una manera més comunitària i de barri que compti amb la xarxa veïnal.
  • Caldria fer un inventari d’oportunitats (edificis buits,…)
  • Introduïr clàusules socials en els projectes urbanístics de l’Ajuntament així com en les concessions municipals.
  • Fer que en l’atenció contra l’exclusió les persones afectades formin part de la solució (per exemple creant un consell assessor de les persones que han estat sense sostre per a aportar la seva experiència)
  • Cal més personal i menys rotació laboral (els serveis socials  tenen una rotació del 90 %, el què fa que es perdi la feina en guanyar-se la  confiança que requereixen aquest tipus de serveis).
  • Aplicar sistemes d’avaluació dels serveis independents i que se centrin en els resultats (qualitatiu) i no només en mesures quantitatives que tendeixen a justificar la bonança de la gestió concedida.
  • Inmediat allotjament i alimentació de totes les persones sense llar, a l’espera d’opcions específiques com:
  • Moratoria en l’execució d’hipoteques bancàries. Intervenció municipal per a la renegociació del deute.
  • Intervenció municipal en el pagament i gestió de lloguers a petits propietaris.
  • Creació y gestión municipal d’una borsa d’habitatges buits propietat dels bancs, immobiliàries, ….
  • Oferta/Garantia municipal en la gestió de lloguers de pisos a petis propietaris.
  • Estudi de les situacions de persones amb habitatge però sense recursos.
  • Contractació, sense mediació ni subcontractes dels serveis comunitaris incloent en els equips a persones (professionals o en pràctiques) en situació de risc.
  • Ajuda a la creació de cooperatives de neteja, rehabilitació, sastreria, taller imformàtics….
  • Rellançar i ampliar Barcelona Activa (cursos de formació ocupacional i estratègics, com els relatiua a l’atenció de depenents).
  • Fomentar la borsa d’intercanvi de serveis: Informátca, anglès, fontaneria….
  • Més ajudes a les famílies monoparentals

Resum Jornada Salut Guanyem Sant Antoni 9 de gener 2015

A partir de les reunions de la comissió de diagnosi de Guanyem Sant Antoni, la informació recollida mitjançant enquestes a la sortida del CAP, i una sessió informativa on han participat professionals dels serveis sanitaris públics del barri fem un petit resum de la situació dels serveis sanitaris del barri de Sant Antoni i les possibles accions cap a on caldria orientar l’acció política municipal.

 

Evolució dels serveis sanitaris.

La Llei estatal de 1986 o Llei general de Sanitat d’Ernest Lluch va establir les bases del sistema de salut públic actual. La llei catalana del 1990 es desenvolupava en el mateix sentit. A partir de 1995 la Sanitat catalana fa un gir i permet la privatització i parcel·lació dels serveis sanitaris públics.

 

El CAP Manso i l’Hospital Clínic centres sanitaris de referència del barri.

El CAP Manso és un centre sanitari de gran abast i importància que cobreix l’atenció de 4 Àrees bàsiques de salut de la ciutat: Sant Antoni, Esquerra de l’Eixample, Universitat (de plaça Universitat fins a Plaça Catalunya) i Poble Sec  (la part més propera a Plaça Espanya i la Font de la Guatlla, a l’altra banda de la plaça). L’Hospital Clínic és el centre de referència per al barri de Sant Antoni.

 

Privatització i degradació de l’atenció sanitària al barri.

En els darrers anys els veïns del barri hem viscut en primera persona aquest procés. L’atenció sanitària que feien el CAP Manso i l‘Hospital Clínic s’han posat en mans privades. Concretament l’Hospital del Sagrat Cor pertanyent a un fons voltor de capital luxemburguès ha passat a formar part de la xarxa de salut del SISCAT, tot i ser privat,  i ha assumit una part important de l’atenció d’especialistes i cirurgies que fins fa uns anys es feien al CAP Manso i l’Hospital Clínic. S’han tancat serveis per enviar als malalts al Sagrat Cor.

Confiar aquest servei al Sagrat Cor ha provocat un increment de les llistes d’espera, el buidatge d’especialistes al CAP Manso, i una sobrecàrrega als serveis d’atenció primària per l’anticipació de les altes hospitalàries amb criteris no mèdics que desplacen els costos d’atenció del Sagrat Cor (privat) al CAP Manso (públic).

Aquest augment de la pressió assistencial del CAP del barri provocat per la privatització de serveis s’ha vist agreujada per altres dinàmiques: L’envelliment de la poblacio del barri que requereix majors serveis atenció domiciliària, la pèrdua de poder adquisitiu que fa que molta gent hagi renunciat a la cobertura privada, combinada amb les reticències de les mútues i assegurances privades a pagar certs serveis excloent-los de la seva cobertura.

Malgrat els esforços del personal sanitari per evitar-ho,  l’atenció sanitària del barri s’ha degradat i noves amenaces poden arribar amb la possible privatització de l’atenció domiciliària. A més la privatització de serveis ha generat una opacitat en la gestió que impedeix als ciutadans la seva necessària publicitat i fiscalització. Recordem que malgrat que la gestió és privada els serveis es financen amb diner públic i per tant cal fer-ne un efectiu control per part de la ciutadania.

 

Canvi de model, prioritats i participació veïnal

Què es pot des de la política municipal per garantir una atenció sanitària universal, igualitària, accessible per a tothom  i de qualitat?

El primer és veure quina responsabilitat té l’Ajuntament de Barcelona: A través del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) -ens públic de caràcter associatiu, adscrit el Servei Català de la Salut- l’Ajuntament participa al 40% de la planificació, organització,  coordinació, gestió,  i l’avaluació dels centres, els serveis i els establiments, instal·lats a la Regió Sanitària i la ciutat de Barcelona.  A més, participa al 60% en dos organismes autònoms:  l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) i l’Insitut de Prestacions d’Assistència Mèdica al Personal Municipal (PAMEM). Per tant no és només responsabilitat de la Generalitat i l’Ajuntament pot fer valer el seu pes representatiu.

 

Algunes mesures que podem proposar son:

  • Cal que l’Ajuntament es manifesti públicament en contra de la privatització dels serveis sanitaris de la ciutat i reverteixi les decisions en aquest sentit en els que té responsabilitat directa.
  • Des del Consorci de Salut de Barcelona cal fer  tot el possible per retallar les llistes d’espera en l’atenció d’especialistes i cirurgies.
  • Prestar especial atenció a la salut de la gent gran i l’atenció sanitària especialitzada que requereix.
  • Recuperar la visió integral de la salut de les dones i millorar l’atenció en aquest sentit que en els darrers anys s’ha degradat.
  • Prendre mesures efectives contra la degradació del servei que ha significat la derivació de l’atenció cap a l’Hospital del Sagrat Cor.
  • S’ha de sol·licitar la reobertura dels serveis tancats i de la capacitat instal·lada a l’Hospital Clínic.
  • La participació ciutadana en els actuals consells de Salut no funciona. Cal reformular-la, fent-la molt més permeable als veïns i establint diferents graus de participació, des de uns nous Consells de Salut, als CAP, a les Àrees bàsiques de Salut, i plans i activitats de salut de barri amb participació veïnal.