La ruta té per objectiu mostrar un conjunt de dones heterogènies però que alhora destaquen per la seva implicació en la vida política, cultural i social del seu temps. Constitueixen, per tant, referents per dones d’avui. Les diferents ideologies i vessants biogràfics fan possible que dones diverses de l’actualitat puguin emmirallar-se en aquestes dones del passat, veïnes també que cal recuperar per constatar que el que podem fer avui és continuar lluites i desitjos que van fer altres ahir. Es tracta de feminitzar el barri, la ciutat, el món, per a fer-lo més habitable per a totes i tots.
Club Femení i d’Esports de Barcelona
Creat a la tardor de 1928. Va ser el primer centre esportiu exclusivament femení del país i de l’estat espanyol. El seu objectiu era la formació integral de la dona de classe baixa-mitja. Les fundadores van ser dones intel·lectuals i polítiques, entre les quals destaquen Enriqueta Sèculi, Rosa Arquimbau, Teresa i Josefina Torrens, o Anna Maria Martínez Sagi. L’any 1932 l’alcalde Aiguader i el president de la Generalitat, Francesc Macià, van fer l’acte d’inauguració.
Era un lloc de trobada per a dones que, a més de promocionar la bona salut física a través de l’esport també donaven èmfasi a la promoció de la cultura i la política femenina.
Amb la guerra civil i la posterior victòria dels franquistes, el Club Femení i d’esports va desaparèixer.
Edifici Paral·lel amb Avinguda Mistral (Roser Rosés)
Aquest edifici el va construir un constructor que tenia el seu despatx i magatzem al carrer Floridablanca, número 14. Allà durant uns anys també hi tenia l’habitatge i per això hi van néixer els seus dos fills. La família va patir, com tants d’altres veïns, els bombardejos de l’aviació feixista durant la guerra civil, a conseqüència dels quals van estar vivint durant una setmana dins l’estació de metro de Rocafort. L’angoixa era tal que finalment els pares van decidir enviar a la petita, la Roser, a l’URSS amb les colònies de nenes i nens que es van crear per tal d’estalviar-los els efectes de la guerra. La Roser tenia 12 anys. Va tornar quan en tenia 19, després de patir una guerra mundial i més d’un any també a Mèxic. El seu testimoni l’explica al llibre Trenes tallades (Cal·lígraf, 2016).
La vida de les nenes i les dones a les fàbriques
Al barri de Sant Antoni, i en concret a l’Avinguda Mistral i els seus voltants, hi havia moltes fàbriques que s’havien instal·lat davant la impossibilitat de fer-ho dins la zona emmurallada de Barcelona. Aquestes fàbriques van perdurar, moltes fins fa molt pocs anys, i van estar nodrides de la mà d’obra de la gent que poblava Sant Antoni. Les dones eren obreres a la fàbrica de capses de cartó o a la de cànem, però en ambdues hi havia també nenes, que havien de posar-se ben aviat a treballar i renunciar a l’escola per contribuir a la pobra economia familiar. Aquí un testimoni d’aquest treball:
Anna Jové, encara una nena, va començar a treballar en una fàbrica situada al barri de Sant Antoni: “Era al carrer Sepúlveda, entre Calàbria i Rocafort. Hi treballava de 8 a 1 i de 3 a 8, cobrant unes 17 o 18 ptes./setmana, treballant dissabtes al matí. Estava en una cadena de muntatge i havia de plegar capses, amuntegar-les, acabar-les de puntar, etc. Feia una mica de tot. Durant les dues hores que tenia per dinar havia de venir a casa i ens fèiem el dinar totes soles, perquè no vivíem amb ningú. Amb l’amo (…) i el patró m’hi portava força bé, sempre m’havien tractat bé, perquè treballava molt i feia bondat. Però eren uns miserables i t’explotaven com volien, això s’ha de dir” (José Luis Oyón. La quiebra de la ciudad popular. Ediciones del Serbal: 2008)
Els safareigs i la vida quotidiana al barri
A principis de segle XX la majoria de cases no tenia aigua corrent, per això les dones anaven a rentar la roba als safareigs públics que hi havia pel barri. Al carrer Parlament se’n trobaven dos, i al carrer Manso tocant a Comte Borrell n’hi havia un altre. Era un espai de trobada de dones, algunes rentaven la seva pròpia roba, altres eren les bugaderes de cases més benestants i rentaven la roba d’altres. S’hi podia trobar aigua calenta, sabó i lleixiu, tot i que hi havia dones, amb menys capacitat econòmica, que hi anaven quan acabaven les primeres bugaderes per aprofitar l’aigua ensabonada que havien deixat. Al voltant de la roba, les dones enraonaven de temes diversos, de vegades referits a qüestions de vida quotidiana, però també d’altres sobre lluita obrera, política o cultura. Era un espai propici a l’organització i intercanvi d’idees.
Ateneu Llibertari Faros (Avinguda Mistral, 17)
La Barcelona dels anys 20 i 30 va gaudir d’una intensa vida cultural i política de la mà d’ateneus llibertaris. L’Ateneu Faros es va instal·lar en un principi al Raval, però la seva persecució va obligar als seus membres a canviar de seu diverses vegades. La inauguració del pis a l’avinguda Mistral el 1932 va comptar amb la presència de Federica Montseny, que va proclamar un discurs amb el títol La crisis del mundo capitalista y la solución libertaria. La participació de les dones en aquests ateneus va ser destacada, van ocupar càrrecs a les juntes i com a membres van reclamar la igualtat amb els companys. La Concha Pérez, reconeguda militant anarquista i amb parada als encants del mercat de Sant Antoni, va ser membre d’aquest ateneu, des del qual va aprofitar la formació integral que oferia als seus membres i va gaudir de les excursions que organitzaven.
El mercat
De la mateixa manera que passava amb els safareigs, el mercat també consistia en un lloc de trobada per les dones del barri. Les paradistes normalment es quedaven soles quan els homes amb els quals treballaven acabaven de muntar les parades. Llavors aquests anaven al bar a esmorzar mentre elles continuaven treballant. Tant clientes com treballadores compartien vivències, records, impressions, idees. Hi havia un tracte quotidià i proper que comportava unes dinàmiques de solidaritat i familiaritat entre veïnes, cosa que actualment es perd amb les compres unipersonals als supermercats.
Marina Ginestà
Marina Ginestà (29 gener 1919- 6 gener 2014) va néixer al número 45 del carrer Comte Borrell, en una família de llarga tradició obrera, cooperativista i comunista. L’àvia materna era una destacada socialista que escrivia al setmanari anarquista valencià Guerra Social, la mare es va presentar a les eleccions municipals de 1934 pel Partit Comunista, el pare va desertar de l’exèrcit el 1930 i va ser fins al gener de 1939 secretari del Comitè d’enllaç CNT-UGT de Catalunya, i el germà va ser detingut el 1933 al mateix domicili per repartir propaganda comunista. Amb 17 anys i ja militant de les Joventuts Socialistes Unificades, el 19 de juliol va combatre el feixisme a Barcelona i posteriorment va marxar al front. Prova d’aquest compromís és la fotografia que l’ha immortalitzat, la de jove miliciana amb fusell a l’espatlla a la terrassa de l’Hotel Colón. En acabar la guerra, la Marina, com també la seva família, van haver de marxar a l’exili.
Vídeo complet de la ruta (1 hora):
Cartell de la ruta:
